/* */
Galileo before the Holy Office Joseph Nicolas Robert Fleury XIX

Història del Tribunal de la Santa Inquisició

A continuació podreu descobrir la història dels inicis del Tribunal de la Santa Inquisició, així com la relació que va tenir aquest tribunal amb la persecució de la bruixeria.

De forma general, sempre que parlem de la persecució de la Bruixeria, indirectament pensem amb el tribunal de la Santa Inquisició. I és cert que en molts dels processos de bruixeria, efectuats a tot Europa, va actuar el tribunal de la Santa Inquisició, però aquestes actuacions no van ser iguals en tot el territori Europeu.

Quan es va crear el tribunal de la Santa Inquisició?

El tribunal de la Santa Inquisició va néixer el 1163 sota el Papat d’Alexandre III. El naixement d’aquest tribunal es va produir després de la celebració del Concili de Tours, un concili que va acordar la persecució i el càstig de totes aquelles actituds que fossin considerades heretgies a l’església catòlica. És a dir, aquest tribunal es va crear per a la persecució d’aquelles línies de pensament que atemptaven contra el pensament oficial de l’església catòlica. Les primeres heretgies que es van perseguir van ser el Catarisme i el Valdeisme.

El Catarisme, per exemple, va ser una heretgia localitzada a les terres occitanes, situades al sud de França. Per a la persecució d’aquesta heretgia, el tribunal de la Santa Inquisició, el 1178, es va establir a Tolosa de Llenguadoc, actualment coneguda com a Toulouse.

Pedro Berruguete Saint Dominic Presiding over an Auto da fe 1495

Saint Dominic Presiding over an Auto-da-fe. Pedro Barruguete (1493-99)

Mort a la foguera

Com ja hem dit, el tribunal de la Santa Inquisició tenia com a missió perseguir les heretgies que atemptaven contra la doctrina oficial de l’església catòlica. En la seva persecució, quan es trobava persones acusades d’heretgia se’ls feia un judici i, en cas de ser trobats culpables, se’ls acusava a mort.

Un dels trets més característics, del tribunal de la Santa Inquisició, era la pena de mort que aplicava. Des de l’any 1172, la pena de mort que aplicava era la mort a la foguera. Totes les persones acusades d’heretgia eren executades a morir a la foguera.

En el cas de la corona d’Aragó quan, el 1198, el rei Pere I el Catòlic va conèixer aquest tipus d’execució va ordenar que totes aquelles persones heretges, considerades enemigues de Crist i, en conseqüència, enemigues del rei, fossin cremats a la foguera. Aquest decret va ser adoptat, també, per l’Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Frederic II, al 1224.

Qui eren els encarregats del tribunal de la Santa Inquisició?

En un primer moment, el tribunal de la Santa Inquisició estava format per diferents persones de l’església catòlica. No obstant això, el 1231, amb la butlla Papal Excomunicamos, creada pel Papa Gregori IX, el tribunal de la Santa Inquisició va passar a ser controlat pels dominics i els franciscans, dues ordres de l’església catòlica.

L’ordre dels dominics va ser creada per Domènec de Guzman a principis del segle XIII, mentre que l’ordre dels franciscans va ser fundada, per Francesc d’Assis, el 1208.

El Tribunal de la Santa Inquisició i la persecució de la bruixeria

Fins al segle XIII, l’església catòlica creia en l’existència del dimoni, però creia que el dimoni no tenia poder suficient per a poder interactuar amb el medi o les persones. És a dir, l’església creia que tot el què passava a la terra era decisió de Déu. En el cas que diferents tempestes destrossessin les collites, o que diferents pestes afectessin tant a humans com animals, l’església interpretava que era un càstig Diví per conductes de pecat de les persones.

Aquesta visió, per això, va anar canviant mica en mica. Diferents sectors de l’església catòlica van començar a posar en dubte que tot el què afectava a la població fos, únicament, designi diví. Un dels defensors d’aquesta nova corrent era Tomàs d’Aquino.

En aquest cas, aquesta corrent defensava, al segle XIII, que el dimoni tenia més poder del que s’havia pensat fins al moment. Així doncs, aquesta nova corrent creia que el dimoni podia actuar a la terra, i també podia tenir relacions carnals amb l’ésser humà. A més, també defensaven que algunes de les coses que afectaven a la població, com tempestes o pestes, no eren càstig diví, sinó que eren obra del mateix dimoni.

Aquesta nova corrent de pensament es va anar estenent dins de l’església catòlica, i ja al 1258 diferents inquisidors van sol·licitar poder perseguir casos de bruixeria, però el Papa Alexandre IV s’hi va negar.

No és fins el 1326 quan el Papa Joan XXII, a través de la butlla Super illius specula, permet al tribunal de la Santa Inquisició poder perseguir, condemnar i castigar els delictes de màgia, fetilleria i bruixeria com a una heretgia. Així, doncs, fins al segle XIV el tribunal de la Santa Inquisició no va començar a perseguir els delictes de bruixeria. En aquest cas, es creia que la bruixeria era una heretgia, presidida pel mateix dimoni, que atemptava contra la unitat cristiana.

Aquí podreu trobar més informació sobre la persecució del delicte de bruixeria!

Condenados por la Inquisicion Eugenio Lucas Velazquez 1833 1866

Condenados por la Inquisición. Eugenio Lucas Velázquez (1833-66)

Les bases jurídiques, del tribunal de la Santa Inquisició, per a la persecució del delicte de bruixeria

Al llarg de la història del tribunal de la Santa Inquisició han anat apareixent diferents escrits que conformaven la forma d’actuació d’aquest tribunal. Per exemple, el 1324 es va publicar Practia inquisitionis heretice pravitatis, de Berntat Gui, o el 1376 es va publicar Directorium inquisitorum, de Nicolau Eimeric, en els quals s’establia el mètode de funcionament del tribunal de la Santa Inquisició. A més, aquests dos manuals també establien la possibilitat de que els éssers humans i el diable podessin tenir relacions carnals.

Ja al 1484, sota el Papat d’Innocenci VII, es va publicar la butlla Sumis Desiderantes Affectibus, una butlla en la que establia que la bruixeria existia realment. A més, aquest Papa va autoritzar, als dominics alemanys Heinrich Krämer i Jakob Sprenger, la redacció de l’obra Malleus Maleficarum, que es va publicar el 1486. Aquesta última obra, que encara es pot trobar avui en dia, és un manual que va dotar, als inquisidors, de suport teològic i assessorament legal per a poder instruir els judicis de bruixeria. A més, aquest manual també establia que tota aquella persona que negués l’existència de la bruixeria eren heretges de l’església.

El Malleus Maleficarum, doncs, va dotar d’autoritat i credibilitat tots els judicis que el tribunal de la Santa Inquisició va fer en contra de la bruixeria.

El tribunal de la Inquisició i el fi de la persecució dels delictes de bruixeria

Malgrat que des del segle XIV la persecució del delicte de bruixeria era un fet, podem afirmar que en el sí de les esferes europees, tant intel·lectuals com eclesiàstiques, no hi havia un consens real sobre l’existència del delicte de bruixeria.

Per exemple, el 1489 Ulrich Müller, conegut també com Ulrich Molitor, va publicar el tractat Tractatus de Pythonicis Mulieribus. En aquest tractat, Müller exposava que els poders que s’atribuïa a les persones acusades de bruixeria no eren reals. A més, defensava que les persones acusades de bruixeria eren víctimes de la desesperació, la misèria i els odis dels camperols.

Müller no va ser l’únic en criticar les causes de bruixeria. Altres personalitats, com el magistrat Andrea Alciati Gianfrancesco, els filòsofs Cornelio Agrippa i Girolano Cardano, metges com Antonio Ferrari i franciscans com Samuel de Cassini, defensaven que el poder que s’atribuïa a les bruixes eren fruit de la il·lusió i imaginació populars.

Tot i aquesta falta de consens, els judicis contra el delicte de bruixeria no es van paralitzar.

Tribunal de la Inquisicion Goya 1812 1819

Tribunal de la Inquisición. Francisco de Goya (1812-19)

El cas de la Península Ibèrica

Durant el segle XVII, concretament el 1610, a la Península Ibèrica es va dur a terme un dels judicis més famosos en contra de la bruixeria, el procés de Zugarramurdi.

Aquest procés, contra diferents veïns del poble navarrès de Zugarramurdi, i de la vall de Baztan, va ser fet pel tribunal de la Santa Inquisició de Logronyo. En aquest procés, sis de les persones acusades van ser condemnades a morir a la foguera.

Podem afirmar, per això, que el procés de Zugarramurdi va assentar les bases per a la finalització de la persecució del delicte de bruixeria a la Península Ibèrica.

Coma conseqüència d’aquest procés, l’inquisidor Alonso de Salazar Frías, un dels membres del tribunal que va jutjar els fets de Zugarramurdi, es va mostrar contrari a la sentència.  Aquesta contrarietat va fer que l’inquisidor general, Bernardo de Sandoval Rojas, encarregués una investigació sobre els processos de Zugarramurdi. Aquesta investigació va concloure que cap dels actes jutjats es podia relacionar amb la bruixeria i, per aquest motiu, es va alliberar a les persones que encara estaven empresonades. A més, aquesta investigació va establir les bases per a què, el 1614, la Santa Inquisició Espanyola es posicionés en contra de l’obertura de nous casos judicials contra la bruixeria, cosa que va crear moltes reaccions irades de molts municipis.

Malgrat que la Inquisició Espanyola es va posicionar en contra de l’obertura de nous casos de bruixeria, a la Península Ibèrica, aquests processos no es van aturar, sinó que es va continuar jutjant el delicte de bruixeria a través de tribunals civils.

A nivell europeu, els processos de caça de bruixes no es va paralitzar, i en molts casos, van ser tribunals de la Santa Inquisició els encarregats de jutjar aquests delictes.

Aquí podeu trobar més informació, del final de la persecució del delicte de bruixeria, aquí!

També us pot interessar: