COOLTUR Turisme Cultural - Isidre Gomà

“La Cruzada”: El paper de l’Església espanyola durant la Guerra Civil

07/04/2018
Articles, Notícies

Amb l’esclat de la Guerra civil espanyola es va produir una important i sanguinària persecució religiosa en el territori fidel a la República. Els primers dos mesos de Guerra van morir assassinats uns tres mil religiosos i van ser destruïts molts edificis religiosos.

Això es degut a que a gran part de les classes populars de la societat espanyola de l’època hi havia un profund sentiment anticlerical, com ho demostren episodis del segle XIX i de principis del XX. La Setmana Tràgica a Barcelona el 1909 o la Revolució d’Astúries de 1934 potser serien els precedents més significatius de persecució religiosa abans de la Guerra Civil. Malgrat aquests importants precedents, la inusual violència s’ha de contextualitzar amb el decisiu paper de l’Església Espanyola i els seus representants durant la Segona República i els primers mesos de la Guerra Civil.

El Cardenal Gomà i Franco el 1939. (Autor desconegut)

És ben sabut que a l’Estat espanyol, un estat confessional durant segles, l’Església Catòlica ha estat una institució fortament jerarquitzada i que, tradicionalment, les altes jerarquies catòliques han donat suport als Poders de l’Estat, a canvi d’una sèrie de privilegis sobretot del tipus econòmic. És evident el suport explícit que va rebre la Monarquia o la Dictadura del general Primo de Rivera per part de l’alt clergat espanyol. L’arribada de la Segona República, un estat declaradament laic, va posar en perill alguns, no tots, d’aquests privilegis als que ens referíem. Per tant, l’Església Catòlica Espanyola va ser força contrària a la República des d’un principi i obertament hostil a tots els governs d’esquerres que sorgits de les urnes.

Un personatge clau per entendre aquesta hostilitat és el Cardenal Isidre Gomà, que en començar la Guerra era Arquebisbe de Toledo i Primat de l’Església espanyola. El Cardenal Gomà ja es manifesta contrari a la República en diverses cartes de 1931. El 1933 ja preveu un enfrontament violent en la llunyania. El 1934 destaca per un encès discurs el 12 d’Octubre en favor de “La Hispanidad” i “La Raza”, on ja qualifica marxisme i comunisme de diabòlics i exhorta als espanyols a no desviar-se del catolicisme i la pàtria. El 1936, amb la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de febrer, el Cardenal Gomà intensifica l’agressivitat contra les esquerres a les seves pastorals, cartes i homilies. Malgrat tot, el President Azaña es reuneix cordialment amb ell per assegurar molts dels privilegis de l’Església espanyola.

Amb l’esclat del conflicte, serà el Cardenal Gomà i el bisbe de Salamanca, Pla i Deniel qui considerin el cop d’estat militar com una “cruzada” per recuperar els valors morals del catolicisme i treure “la Patria del Abismo en el que se halla”. El terme “cruzada” serà àmpliament utilitzat tant pel General Mola, com per Franco per definir l’aixecament i, amb posterioritat, per tota la historiografia del franquisme.

Durant 1936 aconseguí ser la veu de Franco al Vaticà, que va reconèixer al govern de Burgos  i publicà pastorals justificant l’aixecament i la violència dels revoltats, tot denunciant la violència dels republicans. Un clar cas de la problemàtica de justificar la violència és el duel epistolar que va mantenir amb el bisbe de Vitòria a causa de l’execució de 30 sacerdots bascos per part dels revoltats, acusats de ser defensors del nacionalisme “separatista” basc. El Cardenal Gomà ho lamentà profundament, però ho considerà un mal necessari. Acèrrim enemic dels nacionalismes, el mateix 1936 justificà el cop d’estat dels generals amb la frase “[…]se ha producido el fenómeno de esta serie de pequeñas repúblicas que, si una mano militar y española, prudente y sabia, no redujese a la unidad nacional, serían el camino para llegar a la descomposición definitiva de nuestra patria.” Per tant, podríem afirmar que Gomà també va posar les primeres pedres del “Nacional-Catolicismo” que adoptà la Dictadura Franquista.

El salvament i evacuació cap al Vaticà de molts religiosos per part de la Generalitat presidida per Lluís Companys, entre ells els bisbes de Vic, Urgell, Osca o l’Arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer o la voluntat del Ministre de Justícia Irujo de restaurar la llibertat de culte a la República, van topar amb la intransigència de Gomà. Aquest va redactar una pastoral que van signar tots els bisbes espanyols, excepte el de Vitòria i Vidal i Barraquer, denunciant la violència contra l’Església però justificant les execucions necessàries perpetrades pel bàndol franquista. La pastoral de juliol de 1937 acabà amb totes les possibles negociacions i va endurir la repressió per part republicana.

Gomà va justificar àmpliament la seva actuació en una pastoral de 1939, any en que va oficiar una missa a Madrid per la “Victória” amb clares connotacions medievals (ungint a Franco amb una espasa). El Cardenal Gomà va morir l’any següent, essent substituït per Pla i Deniel com a Primat espanyol. Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, va morir exiliat a Suïssa el 1943.